Fisonomia del recorregut de la Cursa de l’Amistat

[Pucurull]

Fisonomia del recorregut de la Cursa de l’Amistat'09



Km 0 a l’1

La sortida de la cursa, com cada any, serà davant del Castell de Montjuïc. Ho farem a les 8 del mati de l’1 de novembre, a poc que hagi sortit el sol, i correrem una de les proves més entranyables de quantes es fan i es desfan a Barcelona. I de les més antigues, perquè enguany serà la que fa 29. Creada per en Francesc Mates, un dels bojos pel córrer més actiu de quants he conegut, la primera edició es va celebrar l’any 1980, un dia de Tots Sants, com sempre. No us explico, a propòsit, la cara de sorpresa dels vianants aquell matí, en veure els 117 bojos que la varem córrer.

El lloc d’on sortirem, l’espai que ara ocupa el Castell de Montjuïc, data de quan al segle XI, hi havia un funcionari municipal -el Cap de Guaita- que encenia foc a les nits per a què les barques tinguessin un llum de guia. Més endavant es va construir una Torre de Guaita -que encara és al bell mig del recinte- des d’on s’informava de l’arribada de vaixells i les seves càrregues, mitjançant un codi de senyals fets amb banderes que s’hissaven dalt del pal de la torre.


El mar i Barcelona vist des de la Torre de Guaita de Montjuïc. Dibuix d’Anton Van der
Wyngaerde, 1583. (Austrian National Library, Viena)

El Castell, construït al voltant de la Torre de Guaita en el segle XVII, ha estat escenari de negres episodis en diferents moments de la nostra història, des d’ésser el lloc des del qual es bombardejava la ciutat per apaivagar revoltes contra el Govern Central, fins on va ser afusellat Lluís Companys fa 69 anys, sense més càrrec que el d’haver estat president de la Generalitat Catalana.

Sap greu començar la fisonomia del recorregut d’una cursa popular -que per definició, com totes, és una festa- fent esment a successos per oblidar, però és inevitable. Menys mal, però, que ara que el Castell ha estat retornat a la ciutat (encara que sembli insòlit, l’amo era el Ministeri de Defensa de l’Estat fins fa quatre dies) hi volen instal•lar un Centre Internacional per La Pau. I menys mal, també, que la fortalesa s’ha convertit en un espai lúdic: fins i tot i fan Cinema a l’Aire Lliure a l’estiu (5 euros l’entrada i 3 la gandula si la vols). Per sort, i des de fa anys, també és un lloc on molta gent hi entrena pels voltants, i on nosaltres, aquest dia, com cada any, l’omplirem de soroll a les vuit del matí com deia.

Baixarem per les rampes de Montjuïc deixant el jardí de Mossèn Cinto Verdaguer a la dreta i el de Joan Brossa a l’esquerra, per anar a parar a l’Avinguda de Miramar pel carrer dels Tarongers. Ara és una zona molt ben urbanitzada i bonica, però s’ha de dir, per als que per raons d’edat no ho sàpiguen (i perquè aquest escrit no vol ser una guia turística) que l’indret, fins no fa pas massa, estava farcit de barraques.


El barraquisme a la muntanya de Montjuïc hi va estar present molts anys.
A pocs metres de la sortida de la cursa, el panorama de fa quaranta anys era el de la fotografia. 1965

Mossèn Cinto Verdaguer, a qui se li va posar el nom del jardí que trobarem a la nostra dreta de la baixada, va ser, ja se sap, un insigne poeta del segle XIX. I Joan Brossa, un altre poeta, contemporani nostre –va morir fa onze anys- , a qui li agradava ésser catalogat com “agitador cultural” i de qui se’n diuen mil anècdotes. Una d’elles la de que quan va ser convidat pels membres d'una refinada societat a un dels restaurants més de moda de Barcelona per fer-li entrega d’un premi, va demanar, en veure una carta de plats complicats i de noms inintel•ligibles, “Vull un ou ferrat”.

Anirem a parar, deia, a l’Avinguda de Miramar on, uns tres-cents metres abans d’arribar-hi, haurem fet el primer Km. (No busqueu l’indicador que no n’hi ha: el pressupost de la cursa no dona per a tant).


Km 1 al 2

En arribar a baix, a l’Avinguda Miramar, veurem la Piscina Municipal de Montjuïc quasi davant nostre. És una instal•lació molt antiga: data de 1929 i durant molts anys va ser la seu del Natació Montjuïc, el club del barri del Poble Sec creat el 1944, fins que va tenir piscina pròpia. Va ser reformada per als Jocs Olímpics del 92 i es va utilitzar, com també per als Campionats del Món de Natació del 2003, per als salts i el waterpolo.


Salt de palanca a la Piscina Municipal. Campionats del Món de Natació. Juliol de 2003

Avançarem per l’Avinguda Miramar a l’esquerra, i trobarem tot seguit, a l’esquerra del nostre camí, l’estació del Funicular de Montjuïc, un entranyable mitja de transport de viatgers que funciona des de fa més de 80 anys, que va des d’aquí al Paral•lel i viceversa. El que subscriu, que quan era petit va anar a l’Escola del Bosc que hi ha en front, l’agafava molt sovint, i pot confirmar que posar-se al costat del conductor per veure com avança el funi dintre del túnel és impagable.

Ara que passem per davant, deixeu-me dir dues paraules sobre l’Escola del Bosc de Montjuïc. En tinc un bon record, i quan hi passo a tocar, com aquest dia de la Cursa de l’Amistat, m’afloren vivències. Aquesta va ser la primera gran escola municipal de Barcelona i va néixer amb la intenció d'oferir als nens i nenes un lloc d’estudi on poguessin gaudir d'un entorn saludable. Va ocupar els terrenys d’una finca d’un advocat, Josep Laribal, el nom del qual s’ha perpetuat als jardins del costat. L’entrada a l’escola està a la nostra dreta. Antigament era per un altre lloc i s’accedia a un singular edifici d’estil àrab que es va fer construir l’advocat com a casa d’estiueig. Per a l’escola servia de menjador i de despatx de la direcció (quan t’enviaven a veure al Director, tremolaves); era una construcció excepcional, però no se sap per què, va ser derruïda fa uns anys i substituïda per una altra d’estil indefinit. Aquesta escola, que va ser inaugurada el 1914, inspirada en els moviments pedagògics republicans de fora del país, va tenir com a primera directora a Rosa Sensat, una pedagoga molt reconeguda per l’avançat dels seus mètodes. Un d’ells, per exemple, el de fer classes amb els alumnes i els mestres sota els arbres, al mig del bosc.


Una classe a l’Escola del Bosc de Montjuïc. Data incerta, però d’abans de la guerra del 36.

Avançant, a bon pas perquè l’avinguda en aquest tram és plana, passarem per davant de la Fundació Miró, l’edifici de l’arquitecte Sert que conté un important nombre d’obres d’en Joan Miró, i una mica més endavant, quan haurem enllaçat amb l’Avinguda de l’Estadi, que és la continuació de la de per on veníem, veurem a l’esquerra el Museu Olímpic, un museu inaugurat fa un parell d’anys que val la pena visitar (un altre moment, ara no) pels objectes curiosos que hi mostra relacionats amb l’esport. I tot seguit, a l’esquerra també, trobarem el monumental Estadi Lluís Companys, i en primer terme el pebeter que va ser miraculosament encès per una fletxa el dia de la inauguració dels Jocs Olímpics del 92.

Vosaltres no hi penseu quan passem per aquí –el punt on haurem fet el segon Km- , però permeteu-me una malvolença: hi ha molta gent que diu que la fletxa en qüestió va passar de llarg i no va caure al mig del peveter. Ho va fer, diuen, al mig de l’avinguda per on correrem nosaltres, en una zona de seguretat habilitada a propòsit. Afirmen que havia un interruptor a punt per a que s’encengués la flama en el moment oportú, entrés o no al peveter. Mal pensats que són alguns!



Imatge (qui sap si manipulada) de la fletxa passant de llarg, extreta d’un blog d’internet

Km 2 al 3

L’Estadi de Montjuïc, per davant del qual passarem corrent, és una icona de Barcelona, i s’associa, especialment, amb el Jocs Olímpics del 92, però en les seves instal•lacions s’hi han fet moltes coses. No és cosa d’enumerar-les ara, en tot cas dir que ha estat, des del terreny on hi ha jugat a futbol l’Espanyol durant els dotze darrers anys, fins a ser el lloc on es van celebrar les proves d’atletisme dels Jocs del Mediterrani de l’any 1955, passant per haver-se celebrat un combat de boxa entre el basc Paulino Uzcudun i l'italià Primo Carnera el 2 de desembre de l'any 1930 -"el match del segle"- que va aplegar entre 65.000 i 70.000 espectadors segons els diaris de l'endemà.

Els Jocs del Mediterrani del 55 va ser un esdeveniment esportiu que en aquella època se li va donar molt ressò mediàtic, orfes com estava el règim -i tots plegats- d’encontres internacionals. De la cerimònia de la inauguració se’n sap una curiosa historia: Volent imitar el que es fa amb la torxa olímpica en les olimpíades, es va transportar una àmfora des d’Empúries a l’Estadi. S’havia encarregat a una prestigiosa joieria de Barcelona. Era d’argent, com les de l’antiguitat, i va ser portada en relleus per 200 atletes que corrien una mica menys d’un quilòmetre. En acabar els Jocs, havia desaparegut. Quasi cinquanta anys més tard, el 2007, El Periòdico va publicar un article sota el títol "A la recerca de l'àmfora perduda", en el qual es deia que s’havia vist en diverses edicions dels Jocs Mediterranis i es demanava la seva devolució, fins i tot amb la recompensa de 6.000 euros. No va tenir èxit, i a hores d’ara, la famosa àmfora d’argent encara no ha aparegut.


Una imatge del famós combat de boxa de pesos pesats entre el basc Paulino Uzcudun i l'talià Primo Carnera
a l'Estadi de Montjuïc. Va guanyar l'italià (a la dreta de la foto), que pesava 30 quilos més. Any 1930

Seguirem per l’avinguda, i passat l’Estadi albirarem a l’esquerra el Palau Sant Jordi, una mica lluny, i la Torre Calatrava una mica més a prop. A mi el Palau m’agrada molt, però la torre de comunicacions que li va encarregar la Telefònica a Santiago Calatrava, què voleu que us digui...Hi ha gent que diu que és una meravella; que és un prodigi arquitectònic perquè la seva base és molt petita per la grandària i el pes que té; que l’estructura vol representar una figura agenollada fent una ofrena als déus...Què voleu que us digui...

Veurem també una campana enorme de bronze. La Campana de la Pau (li diuen La Mercè perquè du aquest nom inscrit). És una campana que va ser col•locada aquí, al costat de per on passarem, amb motiu dels Jocs Olímpics del 92. Va ser regalada per uns alemanys, pesa 6.800 kg (és la més pesada de Catalunya) i duu la paraula "pau" en una vintena de llengües. Davant de la campana hi ha una inscripció: “Perquè l’esperit d’Olímpia plani damunt la humanitat, i la pau i la llibertat esdevinguin perdurables”. No sé si es posarà a tocar quan passem. No ho dic de broma. Sona a les dotze del migdia i a les set de la tarda, però l’any passat, els veïns del Poble Sec van ensordir, tot i que el so és molt bonic, perquè durant uns dies -coses dels automatismes- es posava a tocar a qualsevol hora, especialment a la matinada.


Campana de la Pau a Montjuïc

Si mirem a la dreta, veurem el Palau Nacional, també una mica lluny, però val la pena mirar-lo des d’aquí dalt. Ens servirà per estar d’acord, o no, amb els que diuen (hi ha entesos amb Arquitectura que ho afirmen) que la cúpula central és una copia de la Basílica de Sant Pere del Vaticà, i les torres dels costats de la Giralda de Sevilla.

Més endavant trobarem les Piscines Picornell a l’esquerra. Varen ser inaugurades l’any 1979, i remodelades més tard per als Jocs del 92. El seu nom és un tribut a en Bernat Picornell, a qui se’l recorda per haver estat qui va introduir la natació a Espanya a principis del segle passat. Un autèntic pioner que també va introduir el waterpolo: s’explica que a falta de piscines, els primers partits es jugaven al mar, a la Barceloneta, i en Picornell els havia d'arbitrar des de dalt d’una barca.

Seguirem en lleugera baixada passades les Picornell, i a l’esquerra veurem l’edifici de l’Inefc, on es formen els llicenciats en Educació Física. Una altra instal•lació que forma part de l’Anell Olímpic, dissenyada en aquest cas per en Ricard Bofill, l’arquitecte barceloní discutit per uns i admirat per uns altres (ara n’ha organitzat una de bona amb un nou hotel a la Barceloneta), les obres del qual tenen un segell característic; diuen d'un estil neo- eclecticista...que no sé ben bé el que vol dir, però certament, els seus edificis, amb reminiscències de temples grecs, són singulars.

Tot seguit arribarem a la Plaça Sant Jordi i haurem fet el tercer Km. Atenció: l’estàtua que hi ha al mig de la plaça no és la de Sant Jordi. La del sant està a l’esquerra del nostre pas, a dalt d’un cavall, al costat de la balconada que dóna al Serrahima. Tothom es confon: l’estàtua del mig de l’estany és d’una deessa grega.

Km 3 al 4

Passada la plaça seguirem baixant, ara per l’Avinguda Marques de Comillas (abans de la guerra es deia Passeig de Santiago Rusiñol però van canviar el nom pel d’aquest marquès asturià i així s’ha quedat; segurament perquè tenia més duros que el pintor, que no tenia mai ni cinc), i passarem per davant de la recreació de la porta de les muralles d’Avila del Poble Espanyol a la dreta.

El Poble Espanyol va ser construït, com tantes coses a Montjuïc, per a l’ Exposició Internacional de 1929. I ja ho sap tothom, alberga diverses façanes de cases, racons, places i carrers de pobles d’Espanya. En total 117 mostres, que volien constituir una síntesi de la seva arquitectura i artesania. La construcció es va realitzar en tretze mesos i, curiosament, l’obra tenia una data de caducitat ja que havia de durar el mateix que l’Exposició, o sigui, sis mesos. He de dir que el recinte a mi no m’agrada gaire. Les vegades que hi he anat em produeix una sensació estranya saber que darrera les portes i finestres del edificis no hi ha res. I em venen ganes de dir-li als estrangers que fan fotografies de la façana de l’Ajuntament de Navalcarnero, que és de mentida, que és un decorat. Clar, però, que al guiri en qüestió, segurament li és igual. No sé on he llegit, a propòsit de les copies, que la rèplica del David de Miquel Angel que hi ha en una plaça de Florència, rep moltíssimes més visites que l’original, una de les obres mestres del Renaixement.

Al passar per davant del Poble Espanyol, compte amb la baixada, que és d’aquelles que convida a deixar-se anar. Compte perquè convé guardar forces, que la pujada que ens espera és de pronòstic.

Baixant, aviat albirarem, a l’esquerra, l’edifici en maó vist del Caixa Fòrum. Ocupa el lloc de la fàbrica de mantes i tovalloles Casaramona (s’ha mantingut el nom del propietari en un rètol d’una de les torres), obra de Puig i Cadafaich del 1913, que té una curiositat: és una de les primeres que es van construir a Barcelona sense xemeneia perquè les màquines funcionaven amb electricitat. L’edifici, que va ser un dels primers que es van aixecar a Montjuïc, va ser una caserna de cavalleria de la policia en acabar la guerra, fins que va ser adquirit per La Caixa per convertir-lo en un magnífic centre cultural. Al davant, com podrem veure al passar, hi ha un conjunt arquitectònic de vidre i acer, que l’Isozaki, l’arquitecte japonès del Palau Sant Jordi, diu que són dos arbres. Com que n’és l’autor no li discutirem pas. I menys a aquestes altes hores del mati.


"Arbres bessons". Obra d’Arata Isozaki. 2001

A la dreta, en front del Caixa Fòrum, i abans d’arribar a l’esplanada de La Font Màgica, veurem de reüll el valorat edifici del que fou el Pavelló d’Alemanya per a l’Exposició del 29, obra de Mies Van de Rohe. Una anècdota a propòsit: el pavelló, que segons diuen els experts és un símbol del Moviment Modern i ha inspirat diverses generacions d’arquitectes, va ser desmantellat l’any 30. Menys mal que el barceloní Oriol Bohigas va aconseguir posar-lo de nou en peu fa quasi trenta anys, i des de llavors pot ser admirat, que si no...

El lloc per on estem passant està ple de joies de l’Arquitectura...i també té moltes ressonàncies atlètiques. Una mica més endavant, a tocar amb l’avinguda Maria Cristina, hi ha un edifici que segurament no te cap valor arquitectònic, però és un punt de trobada clau per a molts dels que correm curses. Em refereixo al restaurant La Pèrgola. “Ens veurem al davant de La Pergola abans de començar” és una expressió molt freqüent en el nostre món. No oblidem que d’aquí sortim i arribem per fer la marató, la mitja, la cursa de la Mercè, la Jean Bouin...

No se’ns fa estrany el lloc. En bona mesura perquè, a més a més, és un indret on hi entrenem sovint molts dels que avui estarem corrent. No se’ns farà estranya, doncs, trobar-nos amb La Font Màgica, a la dreta del nostre pas, testimoni de les nostre correries per Montjuïc.

Un apunt: La Font Màgica és, segons les impressions dels estrangers que visiten Barcelona, reflectides a les principals webs mundials de viatges, el lloc preferit de la ciutat. L’espectacle de llum i so els fascina, més que el Parc Güell, o la Sagrada Família, i una de les webs la situa com la segona joia europea per veure sense que costi ni cinc, al darrere del Museu Imperial de la Guerra, a Londres, i al davant de la catedral de Notre Dame, de París.

Nosaltres veurem La Font Màgica sense les cascades d’aigua i les llums de colors, però gaudirem de valent en passar per aquest lloc, en el qual, en arribar-hi, haurem fet el quart Km.


Exactament en el lloc on ara hi ha La Font Màgica, hi havia quatre columnes que significaven les quatre barres, el símbol de Catalunya.
Van ser enderrocades abans de l’Exposició del 29 per ordre del dictador Primo de Rivera. En la foto la darrera de les quatre.

Km 4 al 5

Passada La Font Màgica, l’Avinguda del Marqués de Comillas per on veníem canvia de nom i passa a ser l'Avinguda Rius i Taulet. El senyor Rius i Taulet va ser alcalde de Barcelona durant l’Exposició Universal de 1888 (a Barcelona hi va haver dues grans exposicions universals que van donar un enorme impuls a la ciutat, la de 1888 i la de 1929), que es va celebrar a l’Arc de Triomf i el Parc de la Ciutadella. Curiosament, a aquell alcalde se l’honora en aquest espai, mentre que el que ho va ser en la de 1929, que es va fer aquí a Montjuïc, té una plaça al seu nom, Baró de Viver, a Sant Andreu.

Avançarem doncs per l’avinguda, passarem a tocar el Museu de la Guàrdia Urbana que hi ha al xamfrà amb el carrer del mateix nom, a la nostra dreta. Val la pena visitar-lo algun dia: crida l’atenció el primer uniforme d’un guàrdia urbà, del 1843; les motos Harley que duien el 1929 i l’equipament sencer d’un sereno de fa més de cinquanta anys.

I ja que parlem de serenos, s’hi escau dir-ne una petita cosa per als que no els varen conèixer, car van se suprimits fa més de trenta anys. Els serenos i vigilants era un cos que s’encarregaven de l’ordre públic durant les nits, des de les 10 fins a les 5 del matí. Ambdós portaven un llarg bastó acabat en una punta metàl.lica, que servia, a banda d’arma si feia falta, per avisar que un dels dos acudia, colpejant al terra, després que l’haguessis avisat picant de mans. La missió de l’un i l’altre era molt semblant, i asseguraria que en alguns barris era idèntica. En general, però, el vigilant portava un manyoc de claus per obrir-te la porta de casa teva si te l’havies descuidat, i et donava un llumí (una petita propina era l'usual) per a que no et fotessis de cap. El sereno s’encarregava de les emergències que es poguessin donar, com, per exemple, avisar al metge o a la llevadora, o anar a buscar medicaments a una farmàcia, i era el que tenia més autoritat en cas d’un altercat.... Cada primer de mes passaven pels pisos del barri per recollir una petita aportació dels veïns, i per Nadal, després d’haver-los felicitat amb una targeta de coloraines que els desitjava bones festes, rebien tradicionalment un aguinaldo.

Els serenos foren creats per reial decret el 1834 -tot i que sense institucionalitzar existien des del segle XV- i van desaparèixer l'any 1974... no sé si a rel de l’aparició dels porters automàtics. Un apunt més: segons la cultura popular, el nom de "sereno" venia del fet que a altes hores de la nit era l'únic individu que et podies trobar pels carrers sense estar borratxo.


Targeta de Nadal del sereno. Segle XIX.

Al final de l’Avinguda Rius i Taulet girarem a l’esquerra l’arribar al carrer Lleida, passant per davant de l’Escola Verdaguer, tot admirant els esgrafiats de la seva façana de color salmó. I per Lleida, més enllà d’un antic quarter de bombers –ara ja no hi són, però en alguna de les curses que passen per aquí, ruixaven amb aigua als participants- enllaçarem amb el carrer Tamarit.

Per Tamarit creuarem el Paral•lel, un carrer que en les primeries dels segle passat hi havia sempre gatzara però ara no, i menys a les hores que hi passarem, i anirem a buscar el carrer Entença.

Just en el número 2 d'Entença, enfront nostre, a la dreta, fent xamfrà amb Tamarit, hi ha un edifici modernista molt peculiar. Li diuen La Casa dels Cargols; no en debades, al passar, podrem veure que, efectivament està plena de cargols per tot arreu. És un edifici de dues cases que van ser construïdes l’any 1895, i segons una llegenda urbana dels veïns, el que els seus ornaments siguin cargols de totes mides i tipus és una mostra de gratitud del propietari, que un dia que va anar al camp a buscar-ne es va trobar una olla plena de monedes d'or; se las va vendre, i amb els diners es va construir aquestes cases de lloguer i va voler dedicar-les als animalons que l’havien fet ric.

No ens costarà gaire de veure, en passar, que el immoble, que ha estat restaurat, és magnífic. L’escriptor Ignasi Vidal Folch el va descriure en un article: “Les cases del carrer de Entença-Tamarit són esplèndides i tenen un aire alhora ingenu i enigmàtic: els cargols pintats, de pedra, de metall i de terracota, de diverses grandàries, descansen sobre fulles d'enciam, sostenen les balconades, passegen sota el ràfec de la teulada, es mimetitzen en les baranes de forja, en el pom de les portes. També dintre, a la porteria, desfilen per un fris, i en els cristalls esmerilats de les portes que donen pas a l'escala, veiem a uns joves pastorets encantats, noi i noia, amb qui els cargols encimbellats a les altes fulles de la vegetació semblen conversar...”(El País, 23-09-06)


La Casa dels Cargols. Entença-Tamarit

Començarem a pujar el carrer Entença suaument, travessarem els carrers Floridablanca i Sepúlveda del barri de Sant Antoni, i al creuar la Gran Via haurem fet el cinquè Km.

Em sabria greu espantar al personal, però s’ha de dir que a partir d’ara, i fins el final de la cursa, tot serà pujada. Bé, tot no, perquè els darrers 500 metres abans de l’arribada són de lleugera baixada. Per altra banda, també s’ha de dir, que el carrer Entença no matarà a ningú. La pujada seriosa és a partir de la Diagonal; i la de la Carretera de Vallvidrera...bé, deixem-ho per a després, no sigui cas que ara que potser algú s’estava engrescant...

Km 5 al 6

No voldria, pel que he posat al final del text anterior, que l’haver de començar a pujar a partir d’ara, que estem al començament d’Entença, hagi d’espantar a ningú. La pujada d’aquest carrer és molt suau, gairebé imperceptible.

Més endavant ja és una altra cosa. Com deia el mateix creador de la prova, en Francesc Mates, la de l’Amistat "és una cursa concebuda per a corredors i corredores entrenats". S’ha de tenir en compte, no obstant, que ho deia en una època, a les primeries dels anys vuitanta, en la qual començava el boom del córrer, i era freqüent veure alguns que s’inscrivien, en aquesta i en altres curses, sense cap mena de condicions.

En qualsevol cas, tampoc és qüestió d’obsessionar-se, que el Tibidabo no és pas l’Everest. Aquest gràfic del perfil de la cursa ens ho il•lustra. És qüestió d’agafar un ritme adequat –anava a posar còmode- i mantenir-lo



El carrer Entença, que duu el nom d’un cabdill dels almogàvers -els abrandats infants de xoc al servei de la corona aragonesa-catalana del segle XIII- és un carrer que se l’associa, indefectiblement, amb la presó Model. L’edifici és el més destacable i notable -si es pogués dir així- del que trobarem en aquest tram.

Creuarem, tot pujant (ja hem quedat que suaument), carrers característics de l’Eixample: Diputació, Consell de Cent, Aragó, València, Mallorca, Provença...És un plaer fer-ho, a aquestes hores, per un carrer sense vehicles de cap mena a diferència de la saturació de cotxes i motos qualsevol moment del dia, i veient com s’aturen a les cruïlles els que arriben perpendiculars a Entença, per deixar-nos passar, sense cap clàxon, cap crit, cap enuig. Com és propi; com si els automobilistes, aquest dia, sabessin del cert que estan col•laborant amb una cursa el lema de la qual és l’amistat.

La Model va ser inaugurada el 1908 en un lloc apartat de la Barcelona guapa. No és cap crítica: les presons no les vol ningú a prop, i no era qüestió, fa cent anys, de posar-la al centre de l'Eixample; vull dir de la dreta de l'Eixample. La presó Model, llavors, quedava com aquell que diu a la quinta forca, en un espai sense urbanitzar i sense cases de veïns, i no molestava ningú. La diferència amb ara, és abismal. Si al fer la cursa entréssim en el Túnel del Temps i ens endarreríssim 100 anys, no sabríem on estem. No únicament aquí, no cal dir-ho, però en aquesta part de la ciutat, la transformació va ser excepcional.


La Model (entrada del carrer Entença) als anys 20 del segle XX.
Les barraques en primer pla corresponen a l'espai actual dels carrers Mallorca i Provença.

A mesura que ens acostem a La Model, ens sorprendrà que no s’hagi enderrocat ja, després d’haver llegit tantes vegades als diaris com els polítics asseguren el seu trasllat quan estan a prop les eleccions. Alguns veïns maleeixen la immobiliària que els hi va vendre el pis a prop de La Model fa quinze o vint anys, assegurant-los-hi que el trasllat era cosa de poc temps i l’espai estava declarat zona verda. Quan es va construir no molestava a ningú, però ara si. I s'accentua l'enuig quan se sap que hi malviuen en pèssimes condicions quatre vegades més presos dels que correspondria. Es diu que ara va de debò i en un parell d’anys seran traslladats a una presó nova, i l’espai es convertirà en un complex lúdic. Però alguns veïns, escamats, dubten de l’enderrocament: recorden que fins i tot en Samaranch ho va prometre en la seva campanya per ser Procurador en Cortes en vida d'en Franco.

A tot això, i per acabar-ho d'arreglar, al passar per davant de La Model potser tindrem un calfred en recordar que va ser aquí, justament a pocs metres del nostre pas, on van ser executats 43 presos a garrot vil des que va ser inaugurada el 1908 fins el 1974, el darrer dels quals Salvador Puig Antich.

També, per a que el record no sigui tan macabre, procurarem recordar alguna cosa menys lúgubre. Com per exemple, que hi van estar tancats, en una època que tots ens imaginem, Jordi Pujol, Carod Rovira, Manuel Vázquez Montalbán, Josep Maria Huertas... i tot un reguitzell de lluitadors antifranquistes, de entre els quals, un d’ells, en Lluís Maria Xirinacs, hi va estar a dintre, dues vegades... i a fora, davant de la porta durant quasi dos anys, entre el 1975 i el 1977.

Al Xiri el recordo com si fos ara, amunt i avall de la vorera del davant de la presó, al carrer Entença, sempre acompanyat de pacifistes com ell. En aquells temps -candidat al premi Novel de la Pau els anys 1975, 1976 i 1977- era com una mena de Messies. Jo treballava a prop de la Model i el veia cada dia. El saludava en passar i a vegades creuàvem algunes paraules. Escoltar-lo era fascinant.

En Xirinacs era seguidor d'en Gandhi i dels seus postulats en favor de la no violència. Era conegut per haver fet varies vagues de fam durant els anys seixanta, en ple franquisme, en favor de la llibertat de Catalunya. Essent capellà (el 1990 va deixar de ser-ho) va estar empresonat per les seves idees, i en sortir, va decidir reclamar una amnistia per als presos polítics catalans. Va plantar-se davant de la Model durant un any i nou mesos, dotze hores cada dia, reclamant d’una manera pacífica la llibertat dels que restaven tancats per les seves conviccions polítiques. Finalment, la Llei d’Amnistia es va promulgar, i els presos polítics van poder sortir. Xirinacs, que va ser senador per Barcelona en les primeres eleccions de l’any 78 amb més de 500.000 vots -el major nombre de tot l'Estat-, va abandonar la política activa més tard, bastant decebut. Però, fins la seva mort fa un parell d’anys (el seu cos va ser trobat en un bosc, i tot i que en principi s’atribuïa a un suïcidi l’autòpsia va confirmar que havia estat de forma natural), va mantenir sempre un compromís total amb el nacionalisme català.


Xirinacs, i un altre pacifista, és apallissat en una manifestació no gaire lluny de La Model. 1 de febrer de 1976

Aquest quilòmetre no m'ha sortit gens festiu. Ho sé. Però el paisatge mana. Menys mal que de seguida, passada la presó, haurem fet el sisè Km, i a partir de llavors canviarà la decoració.

Km 6 al 7

Continuant pel carrer Entença, poc després de passar La Model, trobarem, a la dreta, fent xamfrà amb Còrsega, un lloc on es va celebrar -ningú ho diria- una acció clandestina l’any 1973 per coordinar la lluita contra la dictadura.

Ningú ho diria, perquè, com veurem al passar, és una església. Però, en efecte, va ser així: en la Parròquia de Maria Mitjancera va tenir lloc, curiosament a pocs metres d’on es castigava amb presó la més mínima manifestació contra el règim, la famosa Assemblea de Catalunya del 73. Per si algú no ho sap, l’Assemblea de Catalunya va ser, a partir dels anys seixanta i fins la transició, el principal marc de coordinació de la resistència contra la dictadura franquista. Integrava partits polítics -en la clandestinitat, naturalment- sindicats, entitats culturals, associacions de veïns, sectors obrers, etc, i servia per organitzar mobilitzacions populars. La llista de les seves figures més representatives és extensa: Josep Benet, Pere Portabella, Xirinacs, Joan Raventós, Antoni Gutierrez Diaz, Rafael Ribó... La majoria d’ells, i molts altres, foren detinguts en aquella reunió, en la que es va anomenar “La caiguda dels 113”.

Més amunt, en la cruïlla d’Entença amb l’Avinguda Josep Tarradellas, veurem un monument abstracte, a la nostra dreta, en honor d’aquell polític que va ser el primer president de la Generalitat restaurada després de 40 anys, de qui recordarem sempre la històrica frase “Ciutadans de Catalunya, ja soc aquí!”, a la Plaça de Sant Jaume, quan va arribar procedent de l’exili. Una frase d’un altíssim valor simbòlic, pronunciada per un polític carismàtic, que havia estat un dels fundadors d’Esquerra Republicana, i havia mantingut viva l’esperança de molts catalans en recuperar els valors democràtics. Una futilesa: també se’l recorda, preocupat per les formes, com a qui obligava a tots els seus col•laboradors, i fins i tot els que s’acostaven a la Generalitat per a qualsevol cosa, a que duguessin corbata.


Tarradellas a l’arribar al Prat. 23 d’octubre de 1977

Una vegada creuada la confluència del carrer Entença amb l’avinguda, ens acolliran unes agradables voreres, molt ben cuidades i amb varies files d’arbres, a banda i banda de la calçada per on pugem. No cal ser gaire maliciós per pensar, en adonar-se’n, que ens estem acostant a la part alta de la ciutat.

Ens hi estem acostant, però abans d’arribar-hi, passarem pel costat de la Colònia Castells (per Entença veurem els murs de la part del darrera), un reducte que contrasta amb els pisos del voltant. La Colònia Castells, que està essent demolida -no sense problemes de re-allotjaments- encara conserva algunes cases. És una mena d’illa rural en mig d’una de les zones més cares de la ciutat, amb cases petites que tenen jardinets amb rosses, modestes però molt pintoresques. Daten del segle XIX i foren construïdes per albergar els treballadors d’una fàbrica de vernissos de la Travessera de les Corts. És un lloc, aquest, que convida a passar-hi un diumenge pel mati -no avui- per gaudir de la calma. No hi ha transit, només et trobes amb veïns fent-la petar davant de les casetes, gossos i gats, i canaris en gàbies a les finestres. Tot a dues passes d’un carrer amb tant de brogit i tan atapeït de cotxes com el d’Entença (excepte avui) per on estem.


Casetes de la Colònia Castells, a tocar del carrer Entença.

Creuarem la Travessera de Les Corts, amb el Col•legi Pare Manyanet al xamfrà de l’esquerra, i en el carrer del damunt, el del Taquígraf Garriga, que era un capellà del segle XIX molt expert en taquigrafia com és de suposar, girarem a l’esquerra per agafar-lo abandonant el d’Entença. I a l’altura del de Constança (bonic nom de carrer) haurem arribat ja al setè Km, encara frescos com una rosa (com les dels jardinets de la Colònia Castells).

Km 7 al 8

Per evitar la Diagonal, passarem pel carrer Constança, una part del qual travessa per sota l’avinguda i el complex comercial de l'Illa per una mena de túnel.

El nom de Constança no sé si està posat en honor d’una reina de Catalunya-Aragó i Sicília durant el segle XIII -que em sembla que si- o en el de la dona d’en Mozart, que també s’ho deia. Com sigui, és bonic. Abans de passar pel túnel de sota, veurem a l’esquerra un conjunt arquitectònic de metall, força simpàtic: una al•legoria al Circ, compost per dos elefants i un pallasso trist. Una mica abstracte però entenedor, fa goig de veure.


Circ en ferro. Obra del suís Rolf Knie. 1996.

Passarem per entre mig de la part de sota de l’Illa, una superfície comercial de molt èxit, que va ser construïda en el lloc que ocupava antigament l’Hospital de Sant Joan de Déu, i per sota de la Diagonal. Fa anys, en els primeres curses de l’Amistat, és creuava la Diagonal i s’organitzava un concert de clàxons que no us podeu imaginar. La construcció del túnel –qui sap si per a que passéssim els que la correm- va ser una benedicció.

Quan s’acaba el túnel i sortim a la llum, el carrer Constança canvia de nom i es converteix en Caravel•la La Niña. No se sap perquè canvia, i a mi em sap greu. No perquè no s’hagin d’honorar els mitjans de transport de Colom, sinó perquè, al meu parer, no feia falta. La Constança reina va ser una bona dona (en Dante ho diu: l'esmenta al Purgatori com "la buona Costanza"), i la muller del genial Amadeus Mozart, la pobra, va patir molt les trapelleries del seu marit, i a més a més va passar quasi tota la seva vida embarassada dels sis fills que va tenir. I bé mereixeria un carrer.

A banda de tot, el carrer Cravel•la La Niña és punyeter: és curt però puja com una mala cosa en acabar el túnel. Menys mal que a la dreta hi veurem jardins, que sempre ajuden, i una placeta al final, abans d’arribar a l’Avinguda de Sarrià. La placeta es diu de Ricard Zamora, i honora al que fou mític porter de l’Espanyol abans de la guerra, que justament aquí, en aquesta zona, hi va jugar molts anys -també va jugar amb el Barça i amb el Madrid, però era periquito de dalt a baix- perquè era on el club tenia el camp de futbol, l’estadi de Sarrià, abans d’anar a Montjuïc. La fama d'en Zamora en aquella època va traspassar fronteres: un periodista italià va fer un titular en un diari amb una frase que es va fer cèlebre “ Només existeixen dos porters: Sant Pere al cel i Ricardo Zamora a la terra”.


Ricardo Zamora. Li deien “el diví”. Per a molts, el millor porter del món.

També aquí, per on estem corrent, i ja que parlem d’antics camps d’esport, cal mencionar que en els anys cinquanta hi havia, al costat esquerra de l’Avinguda de Sarrià, el primer camp de bàsquet del Picadero Jockey Club, una pista descoberta, naturalment. Un club que era propietat d’un mecenes del bàsquet, que el va fer arribar a jugar a la màxima divisió de llavors. El Picadero era, en aquella anys, molt més potent que el Barça, quasi tant com ho era el Joventut.

Acabarem l’Avinguda de Sarrià i arribarem a la Plaça Prat de la Riva -el primer president de la Mancomunitat de Catalunya i un dels majors artífex del ressorgiment del catalanisme en el segle XIX-, passada la qual començarem a pujar -ara ja és clar que pugem- pel Passeig de Sant Joan Bosco, un pedagog que va arribar a sant, que com és sabut té molta relació amb el Tibidabo. No en debades, Dom Bosco, va posar la primera pedra del temple que hi ha al cap de munt de la muntanya on anem.

Per arribar-hi encara ens en falta uns quants quilòmetres, però. Ara, pel passeig, després d’haver passat l’agradable Jardí de Joan Vinyoli, a l’esquerra, haurem fet el vuitè Km. Un apunt: Joan Vinyoli era un poeta barceloní desaparegut fa uns 25 anys, que recomanava una cosa amb molt de sentit: “Hauríem de trobar la manera de viure cada dia poèticament”, és a dir que la poesia impregnés d’alguna manera els nostres actes. I jo afegeixo: i de guilladura; com l’acte que estem fent avui. Perquè ¿qui ens negarà que el travessar Barcelona des de Montjuïc i pujar al Tibidabo corrent, no té una bona dosi de poesia i de bogeria?.

Km 8 al 9

En acabar el Passeig de Sant Joan Bosco (això de passeig és per a nosaltres avui un eufemisme) arribarem a la Plaça Artós, un lloc que es pot considerar com la porta d’entrada al barri de Sarrià. Un lloc, també, on des de fa anys es reuneixen seguidors de l’Espanyol per celebrar les seves victòries, i a vegades, alguns de la selecció espanyola de futbol. La plaça és bonica, amb un parell de pins altíssims -em sembla recordar haver llegit que amb una de les ventades d’aquest hivern n’havia caigut un- bancs per seure, un sorral per que juguin els nens, una font...

Atenció a la font, al costat de la qual un veterà atleta, l’amic Fusté, ens esperarà com cada any per donar-nos aigua. No hi passeu pas de llarg que li donareu un disgust. A més, ens anirà molt bé veure en aquest primer avituallament, just abans d’endinsar-nos carrer Major de Sarrià amunt, pel barri d’aquest nom.

Creuarem Sarrià, ara un barri però anys enrere un poble de deu segles d’història que es va haver d’annexionar “por real decreto” a Barcelona l’any 1922 - el darrer dels pobles que es van incorporar a la gran urbs - no sense un munt de protestes dels més dotze mil sarrianencs que volien mantenir la seva independència territorial.


Quan Sarrià era un poble (es veu al fons de la fotografia), havia un tren de vapor que hi anava des de la Plaça de Catalunya de Barcelona.
El tren al seu pas pel que llavors era la Via Augusta. Any 1905.

Travessarem Sarrià pel carrer Major de Sarrià, llarg i costerut –entrenament per a més tard – que és l'eix comercial del barri, amb botigues d'aquelles de tota la vida i petits restaurants: un d'ells, el llegendari Bar Tomàs, que presumeix am raó de cuinar les millors patates braves de Barcelona, passant pel costat de llocs que mantenen l’esperit de vila com l’inefable Teatre del Centre Parroquial on encara fan Els pastorets per Nadal. (Rectifico: fan L'Estel de Natzaret que, segons diuen els sarrianencs, és un text més seriós. No els hi discutirem, sobre tot perquè ja fa més de 100 anys que representen l'obra, en la qual, i com és tradició, els actors són els mateixos veïns). O com la mateixa pastisseria del poble, la Foix, davant de l’església de la Plaça de Sarrià.

L’amo de la pastisseria que hi ha a la plaça, fou en vida un dels més reconeguts poetes catalans del segle XX: en Josep Vicenç Foix . El qual, tot i que no ho recordarem quan passem per davant de l’establiment – prou feina tindrem – composava poesies com aquesta, a la que hi va posar música i va cantar en Serrat:

És quan dormo que hi veig clar

És quan plou que ballo sol
Vestit d'algues, or i escata,
Hi ha un pany de mar al revolt
I un tros de cel escarlata,
Un ocell fa un giravolt
I treu branques una mata,
El casalot del pirata
És un ample gira-sol.
És quan plou que ballo sol
Vestit d'algues, or i escata.

És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l'era,
Em vesteixo d'home antic
I empaito la masovera,
I entre pineda i garric
Planto la meva bandera;
Amb una agulla saquera
Mato el monstre que no dic.
És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l'era,

És quan dormo que hi veig clar
Foll d'una sola metzina,
Amb perles a cada mà
Visc al cor d'una petxina,
Só la font del comellar
I el jaç de la salvatgina,
-O la lluna que s'afina
En morir carena enllà.
És quan dormo que hi veig clar
Foll d'una dolça metzina.

I una mica més amunt de la Plaça de Sarrià, uns dos-cents metres després d’haver-la passat i de creuar el Passeig de la Bonanova, haurem fet el novè Kmde la cursa.

Km 9 al 10

Seguirem amunt per Major de Sarrià, un carrer que des de fa uns cinquanta anys és diu així però que ha tingut molts altres noms (una cosa que és molt freqüent a casa nostra, que resulta fins i tot divertida). El carrer per on estem pujant, s’ha dit, al llarg de la història, Sarrià, Caputxins, Catalunya, Mayor, Prim, Serrano i fins i tot Capuchinos del Desierto, que eren uns frares que vivien com a eremites als desert de l’Orient Mitjà. (Aquest darrer nom es deuria posar així perquè a Sarrià hi havia un convent de caputxins que s'hi van instal·lar al final del carrer al segle XVI, en un espai conegut com el Desert de Sarrià).

I a punt d’arribar al final del carrer Major de Sarrià, en passar per davant del número 232, cal saber que passarem per davant de la casa on va viure i morir Carmen Tórtola València, una ballarina de fama mundial de les primeries dels segle passat. Nascuda a Sevilla, de pare català i mare andalusa, apassionada de la dansa, però també de la música i la pintura, va ser musa d'intel•lectuals com Pío Baroja o Rubén Darío. Després del seu retir, l'artista va comprar la casa de Major de Sarrià l’any 1931, que va convertir en museu dels centenars d’objectes que havia col•leccionat. Especialitzada en danses exòtiques, es diu que va fascinar personatges com el Tsar de Rússia, Francesc Macià o el rei Alfons XIII entre altres. El cert és que la seva figura aparegué en els olis, dibuixos i cartells dels pintors de les primeries del segle XX, i molts escriptors li dedicaren glosses i poemes, entre els quals Valle Inclán, aquest:

Tiene al andar la gracia del felino,
es toda llena de profundos ecos,
enlabia con moriscos embelecos
su boca obscura cuentos de Aladino.
Los ojos negros, cálidos, astutos,
triste de ciencia antigua la sonrisa,
y la falda de flores una brisa
de índicos y sagrados institutos.
Cortó su mano en un jardín de Oriente
la manzana del árbol prohibido,
y enroscada a sus senos, la Serpiente
decora la lujuria de un sentido
sagrado. En la tiniebla transparente
de sus ojos, la luz es un silbido.


La sarrianenca d'adopció Carmen Tòrtola, va ser durant molts anys la imatge de
la marca de sabons i perfums de la casa Myrurgia.

A l’acabar Major de Sarrià i arribar al carrer del General Vives (la Ronda de Dalt a sota), girarem a la dreta per creuar la Plaça Borràs -un petit respir- i començar a pujar per l’Avinguda de Vallvidrera. Ara, deixem-nos de broma, és quan comença de veritat la pujada al Tibidabo.

Grans habitatges i col•legis bons a dreta i esquerra de l’Avinguda de Vallvidrera ens faran costat, de gent de casa bona, i a l’altura del punt on s’estreny una mica el carrer haurem fet el desè Km. Si al pujar mirem a la dreta, a baix, veurem les vies del tren. Excuso dir que si passa en aquest moment, no hi veurem pas fum per la xemeneia, una de les diversions -el veure'ls passar deixant un núvol de fum blanc- que tenien (teníem) els vailets fa anys a Barcelona. (No ho dic per nostàlgia: els trens elèctrics són molt més còmodes)

Km 10 al 13

Per la Carretera de Sarrià a Vallviidrera (el nom d’Avinguda de Vallvidrera canvia passada la primera gran corba que ens trobem) hi ha poques coses que veure, a banda de les vistes, esplèndides, de la ciutat. Vull dir que és una carretera i no hi ha gaires coses que destacar. A més a més, pujant com estarem, a la conquesta d’un cim, no estarem per orgues.

En tot cas dir que passarem a tocar un petit nucli de cases a prop de l'Estació del Peu del Funicular, i abans de fer el nostre onzè Km creuarem el carrer Vidal Quadras. En passar, que ningú es cregui que està posat en honor de l’atleta d’aquest nom (Alfons Vidal Quadras, mort fa dos anys, va ser recordman de llançament de pes moltes vegades, i un dels millors llançadors de Catalunya i Espanya de tots els temps). No: en el nostre país, als esportistes no se’ls hi posen noms de carrers per bons o mítics que hagin estat; abans se li posa a un general o a un negrer vingut de Cuba. El carrer Vidal Quadras està aquí per agrair-li a un banquer que se’n deia i era el propietari d’una finca que hi passava aigua, haver autoritzat l’any 1866 que una part anés a parar a les fonts públiques de Sarrià.

Continuant l’"ascensió", beurem aigua, no d’una font sinó d’un avituallament que trobarem en un mirador, on l’amic Josep Bernaus sempre hi és per donar-nos-la (no sé aquest any). Més enllà, a l’alçada del dotzè Km, passarem per sota de la passarel•la de la Carretera de les Aigües, el lloc mític on hi entrenen (entrenem) uns quants els caps de setmana, on potser més d’un o una que no hauran fet l’Amistat hi estaran corrent en aquet moment, gaudint de la planura...no com altres.

No com altres que, veient Vallvidrera cada vegada més a prop, ens pensarem, ingènuament, que en arribar-hi s’haurà acabat la pujada de la cursa.

Veurem també, lluny, la Torre de Collserola una torre de comunicacions que alguns esforçats atletes hauran pujat fa uns dies, emulant la pujada dels de l’Empire State Building de Nova York. Una prova aquesta -que em disculpin els que la facin- que a mi no em diu ni fu ni fa : amb tres o quatre minuts, llestos. Em sembla més pròpia del Guinnes que de l’atletisme. Repeteixo: que no s’enfadi ningú.


La Torre de Collserola des de la Carretera de Vallvidrera

Aviat, és un dir, ens trobarem les primeres cases de Vallvidrera i això ens animarà. No podrem deixar d’envejar -al menys a mi em passa cada vegada que hi passo per davant- l’esplèndida vista que tenen els que viuen a les que trobarem a la nostra dreta. Semblen penjades damunt d’un barranc, les primeres, com si ho haguessin fet exprés, pintades d’un color rosa que enamora.

I així, cansats però contents, arribarem a la Plaça de Vallvidrera, que tot i que encara no és el final de la cursa i no és gaire atractiva (malgrat té alguns antics establiments, més que una plaça és un lloc de pas de vehicles), ja és, en si mateix, una fita per a tots nosaltres. Per altra banda, en arribar a la plaça haurem fet el tretzè Km.


A les primeries del segle passat, a Vallvidrera arribava un tramvia des de Barcelona, després d'haver
passat pel Pla dels Maduixers i un tram de la Carretera de les Aigües.
Plaça de Vallvidrera. 1915


Km 13 al 14

Creuada la Plaça de Vallvidrera, que és el cor del poble on estan els gairebé únics establiments: Can Maties, una tenda de comestibles en la casa més antiga de la plaça; el bar Can Trampa ; una farmàcia... botigues on encara es pot copsar que Vallvidrera era un poble (em costa dir-li barri), agafarem el carrer de Queralt i tot seguit el de Les Alberes. Bonics noms de carrers, que es diuen així per recordar, el Queralt la serra del Bergada, i el de Les Alberes per la serralada del Pirineu. Bonics però costeruts, però ja hem dit varies vegades que arribar a la Plaça de Vallvidrera no significava que s’hagués acabat la pujada de la cursa. Que consti!

Pel carrer de Les Alberes anirem a parar a l’Estació del Funicular. Mirar-la tot pujant ens agradarà, i ens alleugerirà l’esforç perquè el revolt és d’aquells de Déu ni do. Inaugurada l’any 1906, d’estil modernista amb grans obertures parabòliques i sòcols de pedres irregulars a la façana,.val la pena donar-li una ullada: l’estació no ha canviat gaire en un segle.


Estació del Funicular de Vallvidrera. Any 1910.

Vallvidrera és un lloc molt agradable. Fins el nom és maco. Per cert, els estudiosos dels topònims no es posen d’acord en quin és l’origen. Uns diuen que correspon a “Vall de vidre”, relacionant-lo amb una fàbrica de vidre que se sospita que hi va haver a la vall, i un altres diuen que té a veure amb la morella roquera, una herba de la zona que en llatí es diu “Vitrearia”, molt diürètica presa en infusió, i que, curiosament, serveix també per netejar vidres.

Un apunt: a Vallvidrera hi va viure l’escriptor Manuel Vázquez Montalbán fins la seva mort, fa sis anys. A un dels seus personatges de ficció, el cèlebre Pepe Carvalho, el refugiava a vegades a Vallvidrera, en el que anomenava el balcó de Barcelona, “un lloc on et pots acomiadar de tota una ciutat amb només una mirada". Com tothom sap, en Vázquez Montalbán va escriure de tot, i a més a més molt bé. Fins i tot del nostre esport: deia “Probablement l'home va aprendre a córrer perquè necessitava fugir. Saber córrer va ser un fet cultural condicionat per una necessitat.”

Passada l’Estació del Funicular continuarem pel carrer de Les Alberes. Passarem per davant de l’Hotel Vallvidrera, que està a l’esquerra del carrer, abans d’acabar-lo. L’Hotel Vallvidrera, que ara és un geriàtric, va ser l’establiment on es concentrava el Barça abans dels partits en els anys cinquanta-seixanta, durant l’època d’en Kubala, aquell fabulós futbolista hongarès de llegenda. D’en Kubala, aquells temps, se’n van escriure mil histories. Una d’elles té a veure amb el seu fitxatge, i ho ha recordat fa uns dies el seu fill amb motiu de l’inauguració d’una estàtua del mític jugador que han posat en el Camp Nou.

En Kubala va arribar a Espanya d'amagat, i fins que no se li va poder fer una fitxa, el club va decidir cedir-lo a un modest equip de Sarrià per a que no perdés la forma. I per a no aixecar sospites sobre qui era en parlar el seu idioma, i per a no alertar a altres clubs, en Samitier, que era el secretari tècnic, li va dir: “Tu ets mut i el teu nom és Olegari”. Però la seva qualitat i fortalesa física va deixar atònit a tothom el primer dia. Es va arreglar de seguida l’assumpte de la fitxa, i aquest futbolista, que els primers dies no parlava ni un mot i es deia Olegari, es va convertir en un mite.


Ladislau Kubala. Es concentrava amb la resta de l'equip a Vallvidrera.
Anys seixanta del segle XX.

I a pocs metres de l’Hotel Vallvidrera i després d’enllaçar amb la Carretera de Vallvidrera al Tibidabo, haurem fet el catorzè Km de la cursa. En aquest punt estarem salvats! Seguirem pujant, però res a veure amb el que hem fet fins fa una estona.

Km 14 al 15

Just després d’haver fet catorze quilòmetres, passarem per sota de la Torre de Collserola dissenyada per Norman Foster i acabada el 1992. Té una alçada de 288 metres Ja hem dit que hi ha un dia a l’any que alguns pugen corrent a dalt de tot, però no cal fer-ho així: si pot pujar amb un ascensor panoràmic –qualsevol dia, que ara no en tindrem ganes- en 2,5 minuts de trajecte. Una cosa que no és gaire coneguda és que la torre es lloga: pots fer-hi una festa per a 80 amics, gaudint d’unes vistes excepcionals de Barcelona.

Clar que nosaltres, avui, també gaudirem d’unes bones vistes en aquest tram. Certament, és impagable veure als nostres peus Barcelona, i comprovar el gran i bonica que és després d’haver fet l’esforç de pujar fins aquí corrent. Contemplarem Montjuïc, el punt d’on haurem sortit fa una estona, i ens pujarà l’autoestima. Ens veurem capaços de tot...fins i tot d’acabar, per més fotuts que estiguem.


Vista de Barcelona des de, aproximadament, el Km 14 de la cursa.

Prosseguint per la Carretera de Vallvidrera al Tibidabo albirarem el Temple del Sagrat Cor que hi ha al cap de munt de la muntanya, encara una mica lluny, però cada vegada més a prop. La historia explica que Dom Bosco, el sant “que coneixem” de quan estàvem a Sarrià (per cert no ho hem dit llavors, però és el patró dels il•lusionistes que fan jocs de mans), va posar la primera pedra -no de l’església, que es va començar a construir el 1909 i no es va acabar fins al cap de 70 anys- sinó d’una petita ermita que està adossada a la façana actual.

El nom de Tibidabo prové, diuen, de les paraules “et donaré” amb que el Dimoni va temptar a Jesús: “Haec omnia tibi dabo si cadens adoraveris me” (“Tot això et donaré si postrant-te m’adores”). Ho explica Sant Mateu, i em sembla que diu que va ser en una muntanya a prop de Jerusalem. Però uns monjos jerònims del monestir de la Vall d’Hebron van imaginar que el diable li havia fet l’oferta aquí dalt, oferint-li com esquer tota la riquesa i grandiositat de la ciutat de Barcelona. Van espargir la llegenda, van tenir èxit, i Tibidabo s’ha quedat.

El Tibidabo pertany, en qualsevol cas, als barcelonins. El doctor Andreu, un farmacèutic que es va fer d’or fabricant pastilles per a la tos, era propietari a finals del segle XIX de mitja muntanya i va impulsar la seva urbanització, i va fer construir les atraccions, el tramvia blau, el funicular, un hotel de luxe, i no sé quantes coses més.


Una capsa d’un producte del Dr Andreu. 1920.
Els Laboratoris del Dr. Andreu, “l’amo” del Tibidabo, va ser l’empresa farmacèutica més important d’Espanya durant moltes dècades.
Va ser venuda fa vint anys a un grup estranger, però Bayer encara comercialitza les seves pastilles per a la tos.

A l’esquerra veurem una carretera que permet arribar a les atraccions; no l’agafarem, que no volem pas pujar a l'Atalaia en aquest moment, i seguirem per la de Vallvidrera al Tibidabo. Tampoc agafarem un camí d’una mica més endavant, a la dreta, que duu a l’Observatori Fabra, del qual veurem de seguida la seva cúpula, a uns dos o tres-cents metres nostres. (Em sembla que a la mitja esfera de dalt l’edifici, característica de l’observatori, i per on, a l’obrir-la, es miren les estrelles amb un telescopi, se’n diu cúpula). Va ser inaugurat l’any 1904, i les seves instal•lacions encara funcionen perfectament. Tant és així que, fins i tot –imaginatius que són els que el gestionen– a l’estiu es pot veure la lluna després de sopar al jardí de l’observatori. 65 euros el menú, per si a algú li interessa.


Vista de Barcelona des de la carretera on correm, amb l’Observatori Fabra en primer terme.

Passarem per sota de les vies per les quals transcorre el Funicular del Tibidabo -una altre relíquia, en el millor sentit de la paraula- de fa més de cent anys. Té la parada final en les mateixes atraccions (qui no hi haurà anat vegades?), quasi a tocar d'on estem.

Parlant d’atraccions del Tibidabo, no és cosa ara d’emprenyar-nos pensant que no fa gaire, per posar-hi una muntanya russa nova han tallat no sé si cent alzines. No és cosa de recordar la polèmica. Ara que estem a punt d’acabar la cursa, val més no pensar-hi i evocar altres tipus d’atraccions, que n’hi ha moltes de molt divertides. No cal enumerar-les perquè són prou conegudes.

En tot cas, i per a que en recordar-ho ens ajudi a realitzar la pujada final (la mica de pujada final s’ha de dir), potser val la pena fer esment a una curiosa atracció que no sé si ho és gaire de coneguda: el Museu d’ Autòmats. Aquest museu, ubicat ara en l’espai d’un teatre que formava part del que fou el Casino Internacional Tibidabo creat el 1909 i tancat el 1912 en prohibir-se els jocs d’atzar, conté un inefable i excepcional conjunt de màquinetes i mecanismes que imiten moviments, fins i tot d’éssers animats: un pallasso amb una mandolina de 1880, el més antic; un guitarrista de 1885; una muntanya russa en miniatura... Sorprèn veure com es divertien els nens de fa cent anys...sense la tele i la playstation. Un apunt: es diu que en una visita que va fer Walt Disney al Tibidabo l’any 1957, va fer una oferta multimilionària, que afortunadament es va desestimar, per adquirir totes les peces d’aquest impagable museu.


L’Avió, una de les primeres atraccions del Tibidabo.1915

...I cinquanta metres després de passar per sota del pont del funi, haurem fet ja 15 Km. Això s’acaba. La Cursa de l’Amistat s'acaba. Ens falta molt poc.

Km 15 al 15,6 (final)

Mentre seguim per la Carretera de Vallvidrera al Tibidabo, passat el pont del Funicular, copsarem de seguida que ja estem acabant. A l’esquerra nostra veurem alguns elements del Tibidabo, com per exemple els rails d’un trenet que passa al costat del nostre camí. I ens farà il·lusió veure'ls, tanta com als nens que hi pugen, perquè voldrà dir que estem arribant al final de la cursa, que sabem que està a tocar de les atraccions.

A propòsit d’això de la il·lusió dels nens, ens vindrà a la memòria, ara que estem en un lloc, el Tibidabo, on s’hi diverteixen, el que deia el doctor George Sheehan, l'insigne escriptor sobre el món del córrer, quan assegurava que per gaudir corrent s’ha de fer com ho fan els nens petits: per plaer; divertint-te a cada pas com ho fan ells, i sense preocupar-se d’un rellotge...perquè no entenen les hores. “M’agrada córrer -afirmava- perquè en fer-ho, m’assemblo als poetes, als bojos i als nens”.

Ara, quan estem aquí dalt, la cita d’aquest mentor il•lustre pren molt valor: ¿o no és poesia, bogeria i infantesa, haver fet el que hem fet avui?

Ho hem fet: ara si que és de debò. Avançarem una mica més, i aviat trobarem un desviament a la dreta per enllaçar amb la Carretera de Sant Cugat...per baixar!!!.

I en una esplanada que hi ha a uns tres-cents metres, entrarem joiosos a la meta: una arribada on serem rebuts com els autèntics guanyadors o guanyadores de la Cursa de l’Amistat’09, sigui quin sigui el lloc que haguem assolit, i el temps que hàgim fet.

Miquel Pucurull